Les nostres vides com a denúncia. Històries de no-ficció

Les nostres vides com a denúncia. Històries de no-ficció és un projecte de creació audiovisual feminista, basat al cinema comunitari, a través del com es vol donar visibilitat al procés de recuperació després de la violència sexual que ha tingut l’oportunitat de realitzar-se en residència artística en RAI.

El projecte sorgeix de la necessitat de transformar el cinema en una eina de denúncia i apoderament per treure de l’oblit les històries silenciades de les dones que van participar en ell.

Entre el mes de maig i juny de 2017, es van organitzar set tallers en els quals vam estar compartint coneixements, històries i eines narrativa per construir els curts de les set dones que finalment van decidir ser part del projecte.

En la primera sessió cada participant va rebre una handycam perquè pogués documentar moments i aspectes rellevants de la seva vida quotidiana, per a la història que volia explicar en les seves peça.

Durant els tallers es van tractar diferents temàtiques relacionades amb la producció audiovisual, des de la més tècnica (funcionament de la càmera, llenguatge cinematogràfic, captació de so, etc.) a la més creativa (visionat de pel·lícules feministes i del seu material entre totes, treball en parella sobre el story board per transformar les seves narracions en imatges, sessions individuals amb les persones de l’equip, etc)

Com a resultat de la residència artística es van produir 5 curtmetratges. Les temàtiques abordades per les directores van ser molt diverses, encara que totes elles van parlar de com va ser el procés de recuperació i quins van ser les eines que els van servir per transformar el trauma: S. ens presenta diferents persones que considera ser un punt de recolzo en la seva vida; F. explica com va trobar una forma de cuidar-se en la cuina i explica com la possibilitat de poder capturar el seu agressor amb la càmera l’apodera; L. recorda la seva infància difícil filmant la infància de la seva néta, i com el temps amb ella li ajuda a recuperés; Al. parla de com va recuperar la relació amb el seu cos i es va apoderar a través de la dansa i com poder parlar del que succeït en un altre idioma li ajudi a distanciar-se i veure-ho amb perspectiva; An. realitza un manifest en què s’alternen imatge del carrer i d’arxiu, per denunciar com el políticament correcte sosté les violacions i culpabilitza a les dones; A. se centra en el que li aporta la seva banda de música tradicional de Xile i sobre la figura del seu pare, a qui es dirigeix el curt.

El procés creatiu és a punt de ser ultimat i els curts es troben ara en fase de muntatge.

Al gener seran presentats en RAI amb la participació de les directores i de les persones que van dinamitzar el projecte.

Aviat més informació!